I se'n van, en el silenci d'una nit feta d'espera de por, d'impotència, d'esperança, de pregaries. De la certesa d'un demà, això sí, però un demà que potse no serà per a tots. Com és la vida?  Que estrany que es fa quan no estem distrets,quan no tenim tanta pressa, quan ens sabem aturar. I somriure. I entendre-ho. I tancar els ulls. I fins i tot sentir els segons que transcorren per sobre nostre. I saber-los viure tots al màxim. I assaborir-los amb un somriure, amb una preocupació, amb una esperança, amb un desig, amb claredat, amd qualsevol cosa. Però assaborir-los. Assaborir-los a consiència. 
Perdona si et dic amor <3