Puta impotència

És aquella puta impotència davant la distància, és no poder demostrar el que sento per tu, ja que no estas aquí, estas lluny a quilòmetres de mi. La puta impotència al no poder dir-te que t'estimo, al no poder entregar-te el meu cor tal i com m'agradaria, el pensar que milions de persones es troben entre nosaltres i que moltes tenen la facilitat de tocar-te, abrasar-te i fins hi tot besarte; mentres que jo em moro per dins, desitjan a cada segon despertar a la teva bora; somian desperta i així poder tocar, abrasar i besa la teva pell. És aquella puta impotència al no poder fer res.

Em falten les paraules quan hi ha tants sentiments, m'agradaria se una estrella per així cada nit observar-te mentres dorms, i saber que estas bé. 

I esque si tu no hi ets, jo no hi soc, perquè tu ets jo i jo sóc tu. Amb tu tot i sense tu res. No puc ni vull viure sense tu. És la puta impotència al saber que tot i aquestes paraules res no canviara tu estàs lluny i seguiras estan-hi. 

Quiero abrazarte, besarte y tocarte. Quiero ser yo la única en tu vida, quiero ser yo la culpable de tus sonrisas, la dueña de tu corazón, la princesa de tu reino; quiero ser yo quien te bese y quien te ame, quien te cuide i te mime. Quiero vivir a tu lado, quiero tenerte a mi lado, te quiero a mi lado! ♥

Al liimite!

Es esa sensación que te hace estar al límite, que te produce ese cosquilleo por el cuerpo.
Es como cuando pones la radio y de repente suena, suena esa canción que tanto te gusta y empiezas a cantar y a bailar, sin parar, sin miedo a que alguien te vea, te da igual; en ese instante eres feliz.
Esa sensación cuando te levantas por la mañana y ves esa luz roja en el móvil, esa insignificante luz pero que puede significarlo todo; entonces es cuando lo ves, el mensaje que hace que tu mañana empiece con una sonrisa, ese estúpido y simple mensaje que para ti lo cambia todo : Buenos días princesa, he soñado contigo (L).
Es esa sensación cuando amas a alguien, esa sensación en el pecho que no te deja respirar.
Es increíble, es esa sensación al estar enamorado.

Dolor.

Recuerdas cuando me decías que me amabas?
Recuerdas cuando me decías que era la única, que yo era distinta?
Yo si lo recuerdo; aún pienso en cada una de las mentiras que me dijiste.
Y yo nunca he dudado de ti, nunca! Para mi lo eras todo y lo que más me duele es que después de todo aún sigues siendo ese todo. Ese todo que me hacia sentir la reina del universo.
Me prometiste cielo y mar, luna y sol. Me enseñaste a reír en la tristeza y a encontrar la calma en medio de la tormenta. Me elevaste hasta esa nube, nuestra nube; viajamos en sueños, aquellos que fueron nuestros sueños. Sueños hechos de risas unidas, de noches en vela, de mañanas a solas, de besos prohibidos y de palabras incompletas. Sueños que se quedaron ahí, siendo eso, solo sueños.
Y es ahora cuando abres los ojos y lo ves, lo ves todo tan claro. Solo ves una cosa, solo mentiras. Una tras otra. Palabras que  nunca significaron nada. Y solo te queda una cosa, esa lágrima que corre por tus pómulos y baja hasta la barbilla y cae. Eso es lo que me has dejado. Dolor.

Digues Sí!

Un dia em vaig plantejar si realment val la pena enamorar-se, estar pensa dia i nit en aquella persona que et fa sentir tan especial, saber que l’estimes i que ho donaries tot per ella. Un dia em vaig plantejar si realment valia la pena, ja que res és per sempre. Arriba el dia en que aquest sentiment es converteix en dubte, aquest dubte es converteix en inseguretat, aquesta inseguretat es converteix en tristesa i aquesta tristesa es converteix en  dolor. I llavors, quan això succeeix, llavors val la pena sentir? Val la pena sentir aquella calentor quan estàs al seu cantó, aquella tendresa quan et besa, el soroll de la seva respiració al dormir, poder acariciar el seu cabell i tocar els seus llavis sabent que aquesta persona es teva, a qui li has donat tot i has promès estimar-la i protegir-la i que saps que no et fallarà mai, que cada segon que passa et repeteix que t’estima, que t’adora i que mai et deixarà, val la pena sentir tot això si al final s’ha d’acabar? Si al final res continuarà?

Doncs la veritat és que li e trobat  resposta i és molt senzilla, sí, val la pena, no ens em de rendir, sabem que si tirem la tovallola ningú ens la recollirà. Sí, potser si seguim endavant ens podem equivocar i  probablement ens entrebancarem mil i una vegades però val la pena intentar-ho, saber quins són els errors per així rectificar-los. Viure aventures noves, senti diferents emocions, saber que som afortunats de poder sentir i estimar .  Deixant enrere el passat, però sense oblidar el viscut. Vivint el present sense por de l’aviu. I esperar un futur, un futur per seguir vivint al límit.

És estrany

És estrany com les coses poden canviar en un simple obrir i tancar d’ulls.

Com un dia de sol, pot acabar sent un dia de pluja. Com un cèntim, pot arribar a fer-nos milionari. Com una trucada, pot arribar a canviar-nos la vida. Com aquella persona que fa poc hi acabes de parlar, pot desaparèixer per sempre.  I, com una persona, pot deixar de ser ella mateixa.

És estrany, però és així, la vida ens canvia. Hi ha decisions que tu pots decidir ,altres que són cosa del destí.  Així que arriscat, equivocat, equivocat molt, rectifica i perdona. Accepta les derrotes i no esperis moltes victòries, lluita per poder seguir i no només per poder aconseguir.  Estima, estima com mai i viu cada segon com si fos l’últim.  Gaudeix de la teva imperfecció, sense esperar la perfecció.  Dóna-ho tot,  a qui tot ho dona per tu.

És estrany com les coses poden canviar en un simple obrir i tancar d’ulls així que somia, canta, crida, plora, salta, balla, beu, juga, enamora't,  sedueix, escolta i viu sempre al límit!

Carpe diem!

Aquest és un blog on cada text escrit aquì, mostra una mica de mi, com m'he sentit o com moltes persones s'han pogut sentir en algun moment de la seva vida. M'agradaria que els escrits publicats aquì arribessin a ajudar a entendre a les persones que es possible tenir èpoques de mal estar emocional, però que cada època ens fa adonar de la veritable importància que té la nostra vida. Per què, qui no ha plorat mai per la pèrdua d’ algú estimat? Qui no ha plorat mai per un amor que no ens corresponia? Qui no ha passat moments d'alegria? Qui no ha gaudit de moments d’excitació? Qui no ha viscut moments inoblidables? Qui no ha sentit mai amor? ...

Per això cada segon que passa l'hem d'aprofitar per què, qui sap si la felicitat d'aquest instant perdurarà fins l'endemà, o si l'amor d'aquella persona s'oblidarà. Sincerament no ho sabem, però, per què no aprofitar aquest benestar mentres perdura?

Està molt clar, només ens queda una solució, viure al límit!