Un dia em vaig plantejar si realment val la pena enamorar-se, estar pensa dia i nit en aquella persona que et fa sentir tan especial, saber que l’estimes i que ho donaries tot per ella. Un dia em vaig plantejar si realment valia la pena, ja que res és per sempre. Arriba el dia en que aquest sentiment es converteix en dubte, aquest dubte es converteix en inseguretat, aquesta inseguretat es converteix en tristesa i aquesta tristesa es converteix en dolor. I llavors, quan això succeeix, llavors val la pena sentir? Val la pena sentir aquella calentor quan estàs al seu cantó, aquella tendresa quan et besa, el soroll de la seva respiració al dormir, poder acariciar el seu cabell i tocar els seus llavis sabent que aquesta persona es teva, a qui li has donat tot i has promès estimar-la i protegir-la i que saps que no et fallarà mai, que cada segon que passa et repeteix que t’estima, que t’adora i que mai et deixarà, val la pena sentir tot això si al final s’ha d’acabar? Si al final res continuarà?
Doncs la veritat és que li e trobat resposta i és molt senzilla, sí, val la pena, no ens em de rendir, sabem que si tirem la tovallola ningú ens la recollirà. Sí, potser si seguim endavant ens podem equivocar i probablement ens entrebancarem mil i una vegades però val la pena intentar-ho, saber quins són els errors per així rectificar-los. Viure aventures noves, senti diferents emocions, saber que som afortunats de poder sentir i estimar . Deixant enrere el passat, però sense oblidar el viscut. Vivint el present sense por de l’aviu. I esperar un futur, un futur per seguir vivint al límit.
